En aquesta ocasió la meva classificació és la màxima, ja que em va agradar tot: el text, l’escenografia, la il•luminació i una interpretació extraordinària. Els efectes visuals i la música em van semblar genials !!!.He tingut molt en comte a l’hora de valorar l’actuació de la Mònica Glaenzel que m’ha sorprès moltíssim, ja que només tenia com a referència d’ella , el seu paper de l’Emma en la sèrie Plats Bruts i haig de reconèixer que la seva interpretació em va atrapar des d’un bon principi. Només entrar a la sala ens trobem a una noia que està sola, però de seguida ens adonem que en realitat no ho està, nosaltres també formem part de l’escenografia ,ja que ens veiem reflectits en un mirall immens que hi ha al fons de l’escenari. Es tracta d’un monòleg on se’ns planteja les insatisfaccions i reflexions que molts de nosaltres ens hem fet alguna vegada al llarg de la vida. La Mònica Glaenzel sap dosificar d’una manera intel•ligent, amb petites pinzellades d’humor temes tan durs com són la depressió, la crisis o el suïcidi ; analitzant els pros i contres del llarg de la seva vida i els canvis que li ha anat succeint.
Enllaç copiat!