Està clar que aquest Macbeth conté moltes i molt bones idees. El problema ve quan es volen mostrar totes de cop, i tota l’estona. Que algú cridi el text en català, un altre el xiuxiuegi en anglès, uns altres cantin al darrera i un violinista persegueixi literalment als actors al mateix temps… la veritat és que pot saturar. Sé que tot obeeix a un estil propi –el de Moreno Bernardí– que ja s’ha vist a peces com Eduard II, L’olor eixordadora del blanc i moltes altres, quasi totes al Teatre Akadèmia. El director opta sempre per un treball híbrid en el que la gestualitat, el cant i altres disciplines es barregen amb un text clàssic o més convencional. En part em recorda als treballs de Jessica Walker, igual d’innovadors i suggerents.
Crec que és bo l’existència d’aquest tipus de propostes a la cartellera, però haig d’admetre que m’hagués agradat escoltar millor els diàlegs de Macbeth amb Duncan, Banquo o Lady Macbeth. I és que tanta pirotècnia fa que t’oblidis del que es parla, cosa que vaig constatar quan vaig descobrir que alguns passatges de l’obra m’havien passat pel davant sense adonar-me’n. Cal destacar però, el vestuari fantàstic elaborat per Josep Abril i una ambientació senzilla però molt efectiva. I també, com no, valorar positivament un treball interpretatiu molt complex, tot i que a vegades es quedi a mig camí, ofegat per un estil que ho impregna tot de dalt a baix.
