Verdi estava molt orgullós d’aquesta òpera, que va compondre a la primera part de la seva carrera, pocs anys abans d’alguns dels seus grans èxits. El compositor va voler crear un drama que estigués a l’alçada de l’obra de Shakespeare, al que ell admirava profundament. Per aquest motiu es va saltar moltes de les convencions de les òperes italianes de l’època, creant una estructura que es posava totalment a les ordres de l’argument. També va fer un gran treball amb el cor (les intervencions corals a capella de finals del primer acte són extraordinàries i certament originals) i amb les veus dels protagonistes, sobretot amb la de Lady Macbeth, per la que ell defensava una brutta voce que denotés la maldat i l’ambició del personatge.
Christof Loy, el reconegut director d’escena, ha aconseguit crear amb aquest Macbeth una filigrana a la que és difícil resistir-se. Partint d’una paleta en blanc i negre, Loy imagina un espai i un vestuari intemporals que remeten a la Rebeca d’Alfred Hitchcock i fins i tot a una llegendària Traviatta de Visconti. A més, hi ha un humor soterrat -les bruixes transvestides o el ballet del tercer acte- i moltes idees de direcció que aconsegueixen un ritme constant i un moviment escènic molt atractiu. En aquest sentit, val a dir que no és fàcil moure més de setanta persones en escena, i en alguns moments com en la fantàstica escena del sopar tot flueix d’una manera extraordinària. En definitiva, una funció espectacular que va poder comptar amb les grans veus de Martina Serafin, Ludovic Tézier i Vitalij Kowaljov, així com amb el Cor del Gran Teatre del Liceu que va tornar a tenir una nit memorable.