Macbeth és la història de la cobdícia sense límits. Shakespeare hi va posar la lletra i Verdi la música. Entre tots dos aconsegueixen el retrat fascinant de dos personatges foscos, despietats i amb una set de poder insaciable. Macbeth i la seva dona, crèduls a ulls clucs dels vaticinis d’unes fetilleres, conspiraran per eliminar qualsevol que s’interposi en el camí al tron. El drama del rei d’Escòcia ha tingut moltes versions, d’entre les quals destaquen grans pel·lícules, com la de Roman Polanski, i evidentment, l’òpera homònima de Verdi.
Enguany Macbeth ha inaugurat la temporada del Gran Teatre del Liceu, amb un repartiment estel·lar: el baríton francès Ludovic Tézier feia el rol protagonista i al seu costat la soprano Martina Serafin era Lady Macbeth. Van ser una parella esplèndida. Tézier, ja conegut del Liceu, és un cantant molt sòlid, amb una veu bonica, homogènia i potent, una tècnica perfecta, una projecció òptima i un frasseig elegantíssim. És impossible cantar millor. Serafin al principi va semblar que sortia una mica freda, ja que en la seva famosa ària de la carta, “Nel dì della vittoria”, la veu li va sonar un pèl estreta i els aguts van anar justets. Però de seguida es va posar a to i va demostrar tot el seu art. La seva veu fosca era idònia per al paper, va cantar amb molta elegància, bona projecció, aguts i greus del tot homogenis i va excel·lir en l’ària de la bogeria, “Una macchia è qui tuttora”. Al costat d’ells dos hi havia el baix Vitalij Kowaljow com a Banco, un cantant imponent, i Saimir Pirgu com a Macduff, un bon tenor que no tenia el seu millor dia.
El muntatge, a càrrec de Christoph Loy, va ser encisador. Basat exclusivament en el blanc i el negre i tota la gamma de grisos, representava el saló d’un castell amb una gran llar de foc i una gran escala al fons. Era gairebé cinematogràfic. Estèticament era molt bonic, però tractant-se d’un decorat únic per a tota l’obra, s’ha de dir que les escenes de les bruixes no van quedar ben resoltes, ja que ni l’escenari ni els vestits s’adeien amb la història.
Dirigits tots per Giampaolo Bisanti, l’orquestra va fer un paper digne, mentre que el cor es va notar massa dispers. En conjunt, és un Macbeth que no us podeu perdre perquè compta amb molt bons cantants i una escenografia que recorda els dibuixos de Cornelius Escher.