Macbeth de Shakespeare forma part de les nostres vides i ens arriba constantment a través de totes les formes teatrals i en diferents versions. Eugène Ionesco, al 1972 va escriure una versió satírica del Macbeth de Shakespeare que va anomenar “Macbett” sobre la corrupció associada al poder absolut i a la tirania. L’any passat el TNC ens va oferir una versió d’aquell Macbett dirigida per Ramon Simó que descriu perfectament la crueltat i els fets més esgarrifosos en forma de comèdia exagerada. I el proper mes d’abril tindrem un Macbeth al teatre Akadèmia.
Si Verdi va seguir quasi de manera escrupolosa el text de Shakespeare, en aquesta versió s’ha seguit fidelment les indicacions de Verdi.
Macbeth es va estrenar al 1847 al Teatro della Pergola de Florencia i en va fer una altra versió al 1865 pel Théâtre Lyrique de París.
En aquesta versió el Liceu ens ofereix una producció bellíssima sota la direcció escènica, escenografia i vestuari de Jaume Plensa que ho omple tot amb el seu segell personal. Ens sorprèn de bon començament amb una frase “Sleep no more” que fa referència a la impossibilitat de poder dormir de Macbeth després de cometre els crims per assolir el poder. A partir d’aquí, tota la escenografia amb els colors, les ombres, els seus grans volums o les lletres que utilitza com una forma de expressió artística ens confirmen la profunda càrrega fantàstica, simbòlica i onírica d’aquesta obra. La il·luminació d’ Urs Schönebaum ajuda a crear l’aire fantasmagòric de misteri i tragèdia.
Verdi se situa en una època entre el bel canto de Bellini i Donizetti, que buscaven el lluïment dels solistes, i l’òpera romàntica. Un exemple de Bel Canto és l’ària de la bogeria de lady Macbeth, “Una Macchia è qui tuttora” que recorda la de I Puritani de Bellini, Lucia de Lammermoor de Donizzetti o La sonnambula de Bellini cantades per sopranos de coloratura per poder executar aguts i ornamentacions. Ekaterina Semenchuk resol amb nota alta les dificultats d’aquesta ària amb gran lluïment tècnic i dramatisme.
A Macbeth s’hi troben àries i duets memorables com el duettino entre Macbeth (Željko Lucic) i Banco (Simón Orfila) al començament de l’òpera. A Banco, l’únic baix de la peça, Verdi només li dedica una aria “Come dal ciel precipita”, peça d’una gran bellesa vocal i que Simon Orfila executa amb gran emotivitat.
Destaca en aquesta òpera la participació quasi constant a l’escenari del cor. Verdi va donar instruccions precises al llibretista Francesco Maria Piave: “el que s’han de cuidar en aquesta òpera són el cor i la tramoia”. El Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Pablo Assante, segueix estrictament les recomanacions de Verdi i ens va regalar una fantàstica interpretació.
Menció especial requereix la dansa. Una de las primeres òperes-ballet va ser escrita per André Campra, “La Europa galante” (1689) però no és fins al Segle XVIII que les òperes franceses inclouen la dansa a l’òpera i a partir de llavors són molt freqüents en aquest gènere. Per això la segona versió de Macbeth que Verdi va presentar a Paris va donar importància a la dansa. No sabem com la va presentar llavors però en la versió del Liceu, la dansa de les bruixes que apareix ja al començament i en altres quadres i escenes és memorable. La precisió i elegància dels moviments de tots els i les dansaires és una meravella. La coreografia li devem a Antonio Ruz. I també agraïm la magnífica interpretació de la Orquestra Sinfònica del Gran Teatre del Liceu sota la batuta de Josep Pons que farà que la tarda sigui inoblidable.