Eugène Ionesco, al 1972 va escriure una versió satírica sobre el Macbeth de Shakespeare que va anomenar “Macbett” sobre la corrupció associada al poder absolut i a la tirania. Ionesco presenta la tragèdia shakespeariana com una imatge grotesca i ridícula del poder ja que ell deia que el seu teatre no era del absurd sinó del ridícul. D’aquesta manera presenta l’absurditat fent un toc d’alerta contra l’absolutisme i el seu fàcil ressorgiment.
Aquesta versió del Macbett de Ionesco dirigida per Ramon Simó descriu perfectament la crueltat i els fets més esgarrifosos en forma de comèdia exagerada, ressaltant els escassos límits de l’ambició i el manteniment de la fidelitat utilitzant com a mercaderies riqueses, terres o títols nobiliaris.
Joan Carreras és Macbett i Pep Ambrós és Banquo, els generals de Duncan, rei d’Escòcia (arxiduc en aquesta versió de Ionesco). Ells dos han sufocat una conspiració contra el duc capitanejada per Candor i Glamiss (Pepo Blasco i Josep Julien) ja morts tots dos. Comença la magnífica interpretació dels dos personatges, plena d’intrigues, enveges i conspiracions alimentades per l’arxiduquessa, la fantàstica Anna Alarcon que acompanyada de la seva donzella, Laia Alsina són els artífexs del mal. Són també les bruixes de la predicció de les maldats. L’arxiduc Duncan, l’esplèndid David Bagés, és un home covard, autoritari, que per assegurar el seu poder és capaç d’enganyar i trair als seus més fidels col·laboradors. Les prediccions de les bruixes es fan realitat. L’arxiduquessa es converteix en Lady Macbett. Macbett embogeix al veure que el bosc Birman avança amenaçador cap a ell tal com havien predit les bruixes. Amb el sentiment de culpa per l’assassinat de Duncan i Banquo, acaba mort a mans d’un fill d’aquest.
La posada en escena és una meravella. David Anguera és el responsable d’interpretar la música escènica de Joan Alavedra i representa a demés diferents papers com fan quasi bé tots els actors. L’escenografia de Bibiana Puigdefàbregas no és senzilla tot i que la simplicitat dels elements que van moment els actors i actrius fan que l’escenari sigui clar i diàfan malgrat l’obscuritat. L’espai sonor de Ramon Ciércoles crea aquest clima de violència, perversitat i intriga que el text de Ionesco demana.
Vull destacar les imatges dels retrats de Banquo i de Duncan ja morts que, com a espectres i per efecte de la il·luminació de Quico Gutiérrez, es projecten en una pantalla a la manera d’ombres xineses.
Am tot plegat, Ramon Simó ha aconseguit fer brillar un cop més a dos autors de teatre indiscutibles.