Madama Butterfly és una òpera sempre recomanable i que omple d’emoció les nits d’estiu de Barcelona. Si us podeu escapar a veure-la, no us ho perdeu. Producció mínimalista, orquestra excel.lent, molt bona interpretació i veus fantàstiques… Una gran opció per sortir de nit aquest juliol a Barcelona.
Entrant en els detalls, la producció que ens presenta el Liceu és la mateixa que el darrer cop, en la línia de l’aprofitament al que ens té acostumats. És una producció sòbria a l’hora que prou efectista i estèticament impecable que acompanya mot be la obra. Només peca d’una il.luminació que no està a l’alçada, massa gris i tènue, que desmereix en alguns moments el gran treball interpretatiu dels cantants (el pitjor potser al final del primer acte, quan a en Pikerton se’l veu entre ombres zenitals o directament queda a l’ombra).
La orquestra, a les ordres de Daniele Callegari, va estar excepcional, dirigida amb un tempo impetuós, que eliminava tot vestigi de empalagositat (aquesta òpera hi pot caure) i dotava d’un ritme molt interessant i viu a tota la obra.
En la vessant dramàtica, el nivell interpretatiu dels cantants va ser excel.lent, destacant sobre tot el paper de Suzuki, que Marie Nicole Lemieux va brodar amb una dramatització fantàstica.
Les veus van estar força be, anant de menys a més. Només el primer acte va deixar dubtes en alguna de les veus, probablement fruit dels nervis de l’estrena.
Patrícia Racette, com a Butterfly, va saber transmetre en tot moment les emocions, ingènues al principi, d’ansia i esperança al segon acte i finalment de dolor i desesperació al final, apuntalant-les amb una veu sempre ben matisada per cada moment. Cal destacar el perfecte frasseig de la cantant, que se la podia seguir perfectament sense necessitat d’acudir a llegir la subtitulació (no és massa habitual).
Stefano Secco va presentar un Pinkerton correcte però bastant pla, l’emocio al personatge li ve de la interpretació -molt bona- del cantant. La veu, sempre ben colocada i amb aguts molt bons, tenia pocs matisos, donava la impressió de ser sempre igual, trobant-se a faltar l’emoció que en molts moments el seu personatge ha de transmetre (l'”Addio Fiorito Asil” el va cantar quasi be tot igual, sense quasi bé apianar o generar l’emoció que acompanya aquest moment). Sharpless, interpretat per Fabio Capitanucci, va estar molt correcte durant tota la obra, malgrat un començament dubitatiu durant el primer acte. Li falta potencia en la part aguda, l’orquesta el solia tapar en aquests casos, però te una tesitura mitja i greu molt agradable. Marie Nicole Lemieux, Suzuki, va acompanyar amb una veu emocionada i sempre ben colocada, la seva magnífica interpretació de la perspectiva realista de la Butterfly. Francisco Vas, en el paper de Goro, va presentar un personatge molt integrat en el seu paper, com la resta va començar dubitatiu amb la veu, massa engolada al primer acte, però va estar molt be en la resta. Magnífica interpretació també la seva.