Aquesta producció de Moshe Leiser i Patrice Caurier, realitzada per al Gran Teatre del Liceu i per a la Royal Opera House del Covent Garden de Londres, va ser estrenada al Liceu el juny de 2006. La producció va tornar al Liceu el 2013 en dos períodes, al març i al juny/juliol. Nosaltres la vàrem veure al juliol del 2013.
Una posada en escena força avorrida; encara sort que hem pogut veure a la soprano armènia Lianna Haroutounian que amb aquesta producció ha debutat al Liceu. Una veu esplèndida que ha lluït veritablement a partir del segon acte.
L’espectacle centra tota l’atenció en el personatge protagonista i en el seu drama intern, la història de Cio-Cio San, la geisha japonesa que als 15 anys s’enamora d’un oficial de la marina dels Estats Units-amb qui té un fill- i que ferida en l’orgull i en l’honor renuncia a la vida: “Amb honor mor qui no pot conservar la vida amb honor”, canta Cio-Cio San abans del seu suïcidi ritual.
L’òpera, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illiaca, es basa en una obra teatral de David Belasco que el 1900 Puccini va veure a Londres, inspirada en fets reals. Estrenada a La Scala de Milà el 1904, va suposar un fracàs estrepitós per al compositor, de tal manera que va retirar la partitura per revisar-la íntegrament. Va patir diversos retocs i fins al 1907 no es pot considerar definitiva.
Puccini és autor d’una dotzena d’òperes i va esdevenir el mestre del melodrama musical en partitures com “La Bohéme”, “Tosca”, “Madama Butterfly” i “Turandot”.
Una posada en escena minimalista on tota l’acció de l’òpera, narrada des de la perspectiva emocional de Cio-Cio San, es recolza en una escenografia d’estètica estilitzada, que representa l’interior d’una casa japonesa on els mobles no tenen cabuda i a través dels panels corredissos deixen entreveure imatges d’estampes japoneses: en el primer acte El port de Nagasaki, Cims nimbats de núvols amb el seguici de la núvia i la nit estrellada per a la nit de noces.
En el segon acte s’entreveu un espai trist quan la noia espera infructuosament la tornada del seu amor que es transforma en un ambient primaveral quan ella creu que la tornada és imminent per tornar a la foscor en la desesperació de l’espera.
Al tercer acte l’esperança del primer moment es torna foscor amb la realitat que espera a Cio-Cio San i l’última escena ens presenta un ametller que perd les flors al mateix temps que ella perd la vida.
El vestuari d’Agostino Cavalca aporta una justa barreja de vestimenta oriental i occidental per explicar el xoc cultural subjacent en la història. Correctíssima la il·luminació de Christophe Forey que s’ajusta mil·limètricament amb el moviment dels panels i a les imatges projectades.
A la representació de dissabte, el primer acte va estar fluix, amb moments on la música opacava els cantants i on hem trobat un Goro (Christophe Montagne) molt i molt just. Ha estat a partir del segon acte i en el tercer que la representació va aixecar el vol i hi van haver moments musicals realment màgics.
Els papers principals d’aquest drama han estat interpretats per l’esmentada Lianna Haroutounian en el paper protagonista, amb una esplèndida veu que ha estat entusiàsticament aplaudida, Ana Ibarra, una gran i aplaudida Suzuki, Jorge de León en l’ingrat paper de Benjamin Franklin Pinkerton, Damián del Castillo que ha fet una molt bona interpretació del cònsol nord-americà i Christophe Montagne en el paper de Goro.
Ha estat una bona nit d’òpera amb merescuts aplaudiments a l’orquestra dirigida per Giampaolo Bisanti.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ