Quatre germanes encaren una notícia dramàtica i les seves conseqüències. En el dia més important d’una família mafiosa, el casament de la filla petita, un assassinat ho dinamita tot. Enmig del caos i davant l’absència de nuvis, cosins i marits, els suposadament valents, elles, les dones, podran prendre les regnes de les seves vides, brindaran per allò que mai no van rebre i decidiran per si mateixes, per una vegada a la vida … o mort.
MAFIA dóna el protagonisme a qui acostuma a estar en segon pla, les dones. The Mamzelles (creadores i intèrprets) qüestionen els rols assignats, esperats, executats i assumits -fins i tot amb baralles entre les protagonistes per envejar el paper assignat a una altra de les germanes-. Han escollit com a mostra un terreny malaltissament masculí: els clans mafiosos, on les dones o són mammas que cuinen (no és casualitat que tot passi en una cuina), esposes silencioses o prostitutes / amants. Sí, un món extrem però sota les capes de la caricatura, que tan bé funciona, hi ha molt pòsit de realitat. El missatge reivindicatiu és clar i directe com un tret però allunyat del simplisme.
Tot a través de personatges ben definits i embolicat amb humor molt, molt negre, gore i mala llet però també moments de dolor per l’amor no rebut, transicions electròniques i fins i tot inici en italià. He vist l’obra en diverses ocasions i temporades i en la seva evolució han aconseguit un equilibri entre la farsa i ser contundent -més que estrident- summament apreciable.
La frase: – Éramos sus princesas. – Y sólo eso.
En resum: delirant, tarantiniana, excessiva, divertida, creativa, salvatge i, sobretot, reivindicativa. Estupendes The Mamzelles (Paula Malia, Barbara Mestanza i Paula Ribó) i estupenda Júlia Molins (el seu moment de transició del riure al plor és magnífic).