“La mort no existeix en contraposició a la vida, sinó com a part d’ella”. Ho diu Haruki Murakami a Tokio Blues i ens ho recorda la Companyia La Sub Terrànea en aquesta obra sobre la vida i la mort en la qual una i altra es van intercalant fent un cos únic.
El llenguatge és dinàmic, àgil, irònic, cru, punyent i sarcàstic. Et pot fer passar de la llàgrima al riure en una mateixa frase. No dona temps a assimilar tantes idees. M’hauria agradat tenir el text a la mà com aquell que segueix una partitura. És un veritable cant coral a la vida i també a la mort.
El teatre ha d’explicar històries però també serveix per transmetre sentiments, idees que fan reflexionar. En aquest text tant apareix el buit, el sentit de la vida, la creença en un més enllà com petites aclucades d’ull a situacions polítiques no massa llunyanes o actuals.
Les tres actrius fan un magnífic paper, totes juntes, intercanviant rols, dialogant, cantant o ballant. Formen un jo indissoluble amb totes les pors i angoixes que el més enllà els provoca.
La escenografia és senzilla i adequada. Els ceps, el raïm, el vi negre, les fulles caigudes, el color vermell…tot recorda la tardor i utilitzen tots aquests elements escenogràfics per barrejar-se amb ells i donar-los sentit.
Lucía Abellán, María Andrés i Lucía Sáez són les tres actrius (no sé si ha canviat alguna des que es va estrenar al 2016) que han co-dirigit amb Paco Zarzoso aquest petit bombó teatral. Moltes felicitats a tota la companyia. Conte contat….