Quan veig en cartellera que Nao Albet i Marcel Borràs tornen a treballar junts, ja és que ni m’ho penso; i més des de l’Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, una de les millors coses que he vist mai (que torni!).
M’acosto al Teatre Lliure sense llegir pràcticament res a priori. I millor, doncs Mammón és d’aquelles peces en les que no hauries de saber res de res, abans d’anar-hi. Explicar l’argument seria explicar allò que precisament la fa especial, diferent i original.
M’hi acosto perquè ells (que escriuen, dirigeixen i actuen) creen històries amb un estil propi que sempre m’ha atrapat. I ho han tornat a fer.
És una hora i mitja enèrgica, esbojarrada, descarada, divertida i complexa. Fent ús dels flashbacks, del llenguatge cinematogràfic, dels girs narratius i d’una estètica i posada en escena que podríem dir que ja porta el seu segell. I és, a més, una gamberrada molt més profunda del que podria semblar a simple vista.
Amb el duo Albet-Borràs poden passar dues coses: o n’ets fan, o els detestes. I jo em sembla que en sóc fan. Perquè no tenen límits, perquè fan i diuen tot el que pensen i perquè si volen posar una cabra damunt l’escenari, res els aturarà.
Però, sobretot, en sóc fan perquè em recorden que el teatre també és un joc.
I què bé que juguen, aquest parell.