Després de 27 anys de la seva estrena original, sembla que Mar i cel segueix sent el gran musical català i, probablement, ho continuarà sent durant molt de temps, ja que, en termes de grandesa i popularitat, no ha tingut massa competència. Una altra cosa seria parlar dels grans referents de Broadway i el West End (alguns dels quals, també s’han adaptat a casa nostra)… llavors, la comparació ja no resultaria tan favorable. Per exemple, és evident la influència que va tenir Les Miserables en la concepció d’aquest emblemàtic musical de Dagoll Dagom, cosa de la qual, segurament, ningú se’n va adonar aleshores. A finals dels anys vuitanta, no era tan assequible viatjar a Londres o Nova York per veure teatre i, al nostre país, encara no havíem vist gairebé res. Malgrat això, cal reconèixer que Mar i cel va suposar una obertura pel nostre públic a aquest gènere que tantes alegries ha portat. La posada en escena actual és realment espectacular tot i que es menja una mica la feina dels actors. Té molts moments emotius i cançons precioses. El treball dels acròbates i especialistes, així com les projeccions o el vestuari, afegeix joc a la seva aconseguida fastuositat visual. A més, el repartiment, especialment la part femenina, demostra estar a l’altura de les circumstàncies, tot i no ser tan mític com l’original. En general, doncs, es tracta d’una proposta ben delectable tot i certs aspectes millorables de la seva dramatúrgia que, en realitat, poc importen davant la força de la nostàlgia.
Enllaç copiat!