Quan s’entra al teatre, un llit de matrimoni buit presideix l’escena. És el lloc on coneixerem a la protagonista, ja que aquest llit és el culpable dels seus neguits i de la seva obsessió. I és que Yerma és una dona obcecada per un problema, en aquest cas el de no quedar-se embarassada. Al contrari d’altres drames lorquians, no és només l’entorn el que condiciona el futur del personatge sinó que és la mateixa Yerma la que anirà alimentant dins seu un neguit i una sospita que acabaran destruint-la i que de pas arrasaran amb tot el que hi hagi al seu voltant. Crec que aquesta obra s’ha d’entendre com un drama sobre la obsessió, ja que si ens cenyim a l’argument estaríem -com en altres obres del poeta- davant d’un drama rural d’una època molt concreta. Per sort, el llenguatge i la sobredimensió dels personatges ho fa tot més gran, més universal i més coherent.
Projecte Ingenu ha intentat encarar l’obra amb naturalitat, traient-se de sobre vells tòpics i agafant el drama des de l’essència. És cert que s’han aconseguit moments de gran bellesa, com quan el llit comença a emplenar-se de sorra, i s’han resolt prou bé escenes complicades com la de la festa pagana, però en un sentit global m’ha donat la sensació que s’havia perdut a Lorca en algun moment. El poeta i dramaturg andalús, com tots els grans autors, ho aguanta quasi tot… però la naturalitat a vegades li és una mica esquiva. Lorca és desmesurat, apassionat, tràgic… i potser aquesta força és la que he trobat a faltar. Tot i així, el muntatge defensa bé les seves idees, i el repartiment compleix amb escreix les premisses que se li han donat.