Actualitzar un clàssic, i més si es tracta d’un clàssic de caire naturalista i molt lligat a una època, la tasca no és mai senzilla. Però salvant alguns esculls, la versió o adaptació de Carlota Subirós no és precisament el problema d’aquest muntatge. La veritat és que l’adaptació fa creïbles la pobresa dels personatges o el seu precari entorn laboral -desgraciadament, són aspectes amb els que no hem deixat de conviure-, i fins i tot aconsegueix que la rentadora o altres aparells anacrònics no facin cap mena de nosa al conjunt. Potser no calien, però actuen com a símbols atemporals i en una obra com la de Guimerà, plena de simbologia, diguem que no hi estan de més.
El que falla en el conjunt d’aquesta Maria Rosa és la sensació de que estem davant d’un mecanisme que no rutlla amb naturalitat. Passem de les escenes de grup -molt aconseguides, tot i que a vegades hi impera un cert garbuix una mica molest- a les escenes més íntimes sense una continuïtat que resulti creïble. Els actors protagonistes (Mar del Hoyo i Borja Espinosa) aboquen tota la càrrega emocional de la que són capaços però en ocasions surt desbordada i sense massa filtre, en el cas d’ella, i a vegades amb un dramatisme forçat, en el cas d’ell. Altra cosa són els veterans que els secunden, amb unes excel·lents interpretacions de Lluïsa Castell, Manel Sans i Francesc Lucchetti.