El pensament és sempre moviment i la poesia esdevé carn damunt l’escenari. Emparades per una escenografia minimalista, suggerent i canviant, les dues ballarines ens conviden a entrar, per la via abstracta, a la vida i obra de la filòsofa malaguenya. És un espai de llum i ombra, velat, on el temps es veu afectat per les duplicitats, les veus en off i les projeccions. Tenim la sensació d’irrompre en un espai íntim, personal i perdut que es recupera amb dolor i tendresa.
No obstant això, sovint fa la sensació que Maria Zambrano esdevé només el pretext, l’excusa, el llenç per on es balla. Les paraules ressonen amb potència dins nostre mentre la dansa s’allunya. I també passa a l’inrevés, la potència dels cossos anul·la aspectes aparentment més trivials de la vida de la pensadora. En aquesta peça, la dissociació crec que resta més que no pas suma. Potser és la meva manca de coneixement profund de la vida i l’obra filosòfica o el fet de no entendre bé el codi utilitzat per la companyia però és cert que bona part de l’espectacle se m’escapava intel·lectualment i emocionalment.