“Marie, la roja” té una premisa molt interessant: presó de dones que venen de diferents entorns socials han de treballar i conviure juntes. Una d’elles, Marie, interpretada per Carlota Olcina, revolucionaria, “roja”, feminista… té un discurs eloquent i directe que no s’atura durant tota l’obra i que convida, no només a la resta de dones a compartir-lo, sino que inclús enamora a un dels funcionaris.
El text d’Arquimbau és fort, però l’execució no m’ha convençut. Personalment, no he acabat d’entendre el fons dels personatges, les inquietuds, amb alguns no m’ha quedat clar qui son, i, no només el perquè estan allà sino el perquè han actuat com han actuat tenint en compte que la premisa ens planteja la societat patriarcal en la que viuen aquestes dones i la idea de que potser no tenien altra opció que actuar com han actuat. No acaba de quedar clar si es tracta d’una comèdia o d’un drama? A moments roça la parodia. Hi ha personatges còmics suposadament (o això entenc) per alleugerar la tensió, però aquesta tensió tampoc es crea en l’ambient. A mi m’ha faltat cohesió. Les històries i els personatges anaven bastant sols. A moments m’ha semblat un treball de presentació de personatges sense acabar d’entrar dins d’ells. M’ha costat empatitzar.
Les actrius fan una molt bona feina, podem veure les diferents personalitats, el joc entre elles. La Carlota Olcina demostra les seves habilitats d’oradora i una bona presència a l’escenari.