I amb aquest, el nostre tercer Grec d’enguany, al Teatre Romea, HUMANS, la versió en llengua catalana, signada per Ernest Riera, de “The Humans” del dramaturg nord-americà Stephen Karam.
Es tracta d’una comèdia dramàtica escrita l’any 2015, el tercer muntatge de l’autor, que va ser estrenada al Off Broadway el mateix any, fent el salt a Broadway l’any següent. Va ser guardonada amb quatre premis Tony 2016, incloent-hi el de millor obra.
Un text sobre les discussions i conflictes d’una família de classe mitjana-baixa. Una família imperfecta com totes, amb uns personatges fàcilment identificables i que podem reconèixer en moltes famílies. Un argument que no fa preveure grans conflictes, ja que en el plantejament d’entrada sembla que tot sigui cordial i no hi hagi de passar res en el transcurs de la vetllada. Però de mica en mica surten a la llum petits problemes i rancúnies amagades.
Tres generacions d’una família d’origen irlandès resident als Estats Units es reuneixen per celebrar el dia d’Acció de Gràcies a l’apartament de Chinatown d’una de les filles, trencant la tradició de sopar a la casa familiar de Pennsilvània. Els membres de la família Blake començaran a airejar els seus secrets més ben guardats tot just quan comenci el sopar, es barallaran a l’hora de les postres i al final del dia, estaran cansats de la batalla.
Els sis actors protagonistes són: Jordi Bosch (Erik Blake, el patriarca de la família), Lluïsa Castell (Deirdre, la dona de l’Erik), Maife Gil (Fiona, l’àvia), Miranda Gas (Brigid, la filla), Candela Serrat (Aimée, l’altra filla) i Jordi Andújar (el xicot de la Brigid). Totes les interpretacions han estat molt acurades, destacant el perfecte tàndem del “matrimoni” Blake i els silencis, més que significatius, de l’àvia.
Una exploració sobre la complexitat de les relacions familiars i de parella, així com els desequilibris entre les aspiracions personals i la realitat laboral que generen frustracions. A poc a poc veiem que els personatges no han aconseguit arribar a les metes que s’havien marcat, però mantenen amagades als altres membres de la família les seves realitats.
Un text que parla de les pors personals, de com enfrontar-les i de com conviure amb elles.
Una magnífica escenografia de Jon Berrondo que situa perfectament l’acció en un dúplex soterrani “atrotinat” del barri de Chinatown a Nova York. Una posada en escena molt naturalista on ens sentim partícips d’aquest sopar familiar i contemplem una seqüència de fets que bé podrien passar a casa nostra.
Una proposta que ens ha agradat força i que recomanem.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ