Un dinar familiar no és mai fàcil, menys quan se celebren festes senyalades. I a Humans se’ns presenta, precisament, una escena com aquesta. Una família americana de classe mitjana-alta que celebren el dia d’Acció de Gràcies. Uns pares, l’àvia, les dues filles i la parella d’una d’elles. L’escenari és el pis nou de la parella que, aprofitant l’avinentesa, estrenen la seva nova llar. En un principi tot sembla anar perfecte. Per una banda, tenim els pares amb les seves queixes del pis, del barri, qüestionen la idoneïtat de la ubicació i de la casa escollida, com qualsevol progenitor. La filla defensa a ultrança la seva elecció i la nova vida amb la seva parella. Per un altre cantó, hi ha l’altre filla que acaba de sortir d’una relació de molts anys i l’àvia que, amb demència senil, no acaba de saber on és i què fa. El que hauria pogut ser un dinar tranquil, acaba convertint-se en l’explosió de retrets i secrets, creant un ambient tens i preocupant. Qui no ha tingut una celebració així?
Tot i que a l’inici l’encaix entre els personatges que formen la família no succeeix de manera gaire natural i fluida, a mesura que la trama va avançant ens anem acostumant a l’histrionisme de cadascun i, fins i tot, esculls aquell personatge amb qui et sents més reflectit. La narració es va fent més amable i interessant a mesura que es van coneixent les faltes afectives de cada un i allò que els té amoïnats. Tot i això, no ens acabem de creure a la família com a tal. Els personatges no tenen una evolució natural, sinó que van saltant d’un estat d’ànim a un altre moltes vegades sense ser una provocació del text, sinó més aviat de la falta de connexió amb aquests.
Candela Serrat, que interpreta a la filla acabada de sortir de la relació, és, potser, el personatge més complet i més natural. Amb ella anem descobrint, de manera pacient i compassada, què la turmenta. I Serrat s’encarrega de connectar amb l’espectador des del principi, tot i que no sembli que el seu personatge pugui tenir la rellevància que acaba tenint. Jordi Bosch, a moments un geni interpretatiu, a moments sobrepassat pel seu personatge, no acaba de deixar un bon gust de boca. Maife Gil ens apropa un personatge, l’àvia de tots, que no acaba de tenir cap tipus de sentit en tota la trama. En moments puntuals sobresurt, però sense donar un significat distintiu a tot plegat. I Lluïsa Castell no acaba de trobar l’equilibri de la mare preocupada per tot, per les seves filles, el marit i l’àvia. Cal destacar la parella, formada per Jordi Andújar i Miranda Gas, que aporten la màxima veracitat als seus personatges.
És una història complexa, de drames familiars, que podria ser més contundent i potent, però que es queda en la superfície de tot plegat, deixant a l’espectador amb ganes d’aprofundir més en tots els fronts que s’han obert de manera ràpida i fàcil, els quals no s’han ni tan sols arribat a dibuixar.
Aquesta manca de profunditat fa que l’escenografia ideada per aquesta obra, pensada al detall, amb elements significatius i acurats, quedi en segon pla i no acabi de reforçar el que hauria pogut ser una dissecció d’un drama familiar.