Començar escrivint que tinc ganes abundants d’escoltar les cançons de David Bisbal em sembla tan indiscret com autèntic. Probablement, d’una indiscreció i veritat semblants a les que condueixen una fan declarada incondicional, amb molta més mesura, a parir un espectacle d’aquestes característiques i d’un nivell indiscutible. Resulta que la fan incondicional confessa, en aquest cas, és la Mariona Castillo en la seva versió més valenta i sincera. Dient-ho així, ràpid, potser no som capaços de fer-nos-en la idea. Parlem d’una de les grans actrius del teatre musical català del moment, una artista que ja va començar a trepitjar els escenaris de petita i que, després de formar-se aquí i a l’estranger i encapçalar projectes més enllà dels teatres, arriba a l’Onyric i planta la bandera policromada de l’amor.
Començar dient que adores tot allò que conforma i envolta a David Bisbal és indiscret i, en el cas de la Mariona, també autèntic. Però d’una autenticitat molt astuta, capaç de conduir la devoció cap a la perspectiva analítica i categòrica. Mariona Castillo, en un acte de franquesa, amb apunts fins i tot terapèutics, es situa enmig de dues perspectives oposades de l’amor: l’heredada i la venidora. Ho fa de la mà de les reflexions de l’escriptora i investigadora Brigitte Vasallo, citant el seu llibre Pensamiento monógamo, terror poliamoroso, un contrapès excel·lent i adient a parts iguals a l’amor romàntic que pren com a màxim exponent les lletres d’en Bisbal. Enmig d’un recorregut sense final que parteix de la primera idea de l’amor, aquell assimilat per defecte, destructiu i llaminer, Castillo és capaç de diagnosticar-ne crítica les mancances a través de la música per a conduir el concert i meravellar la concurrència amb un proselitisme desenfadat i hospitalari del model poliamorós, de l’estimar diferent.
Això sí, abans que la mateixa concurrència quedi meravellada per la reflexió col·lectiva -un procés que requereix gairebé tot el concert, molt ben conduït-, el públic és enlluernat per una exquisita execució musical i interpretativa que, només començar, col·loca el llistó dels aplaudiments a una alçada que no perdrà durant tot el concert. Castillo, amb una presència i recursos majúsculs darrere el micròfon, s’ha rodejat dels quatre músics que millor encaixen a la seva proposta, aplicant l’encertat principi del “menos es más”. A la guitarra, el mestre Marc Sambola, amb qui l’experiència d’haver treballat junts anteriorment es feia palesa damunt l’escenari, juntament amb Dídak Fernández al cajón i els coristes Nerea Pozo i Nacho Melús, són capaços d’encarar de forma extraordinària des del tema més flamenc i íntim del cantant d’Almeria al hit més pop dels primers anys del 2000. La sensació de detall i precisió, no només en la música, sinó també d’una posada en escena milimetrada i essencial, fabriquen la càlida atmosfera que reclama aquesta proposta tan delicada, mestissa, per acabar aconseguint que algú que mai no hagi tingut ganes d’escoltar la música d’en Bisbal surti del teatre amb ganes -ja veurem si per gaires dies!- d’escoltar-la i de confessar-ho de manera indiscreta, i que algú que estima i que ha estimat de manera autèntica es plantegi -esperem que per molt més temps- com han de ser les nostres relacions.