Adaptar el guió d’una pel·lícula coneguda és prou complicat. Però si el guió és d’un autor amb una personalitat tan marcada com la de Woody Allen, la cosa es pot convertir en un desastre… sobretot si l’adaptador i director és un home de teatre del que s’esperen resultats per sobre de la mitjana. Ara bé, sempre hi ha excepcions. En aquest cas, Rigola ha aconseguit portar l’univers d’Allen al seu terreny i crear una obra que no el traeix ni a ell mateix ni tampoc al geni novaiorquès. Ens trobem, per tant, amb una hàbil utilització de l’escenari i de l’espai sonor, així com un tempo que dóna a la peça identitat pròpia. També el veiem treballar amb actors i actrius que coneix bé, aconseguint un clima de naturalitat i entesa que de seguida aconsegueix la complicitat del públic.
De totes maneres, és inevitable que Rigola pari especial atenció en el text i en el desesperançat missatge que dóna sobre el món de la parella. El cert és que es tracta d’un dels millors guions de Woody Allen, en el que un cop més els personatges centrals es veuen reflectits en els problemes i les misèries dels altres. Aquesta constant a l’obra d’Allen fa que trobem un perillós joc de miralls, en el que també s’hi reflecteixen els espectadors. A l’espectacle, alguns d’ells -evidentment, sense saber-ho- acaben formant part de la història. Un encert més d’un muntatge que s’ha fet amb gust, respecte i una gran dosi d’humilitat.