Fer una obra de teatre que simuli un programa televisiu no és senzill. Les dinàmiques i els tempos de la tele i de l’escena són ben diferents. No obstant això, la companyia Dara torna a sorprendre’ns amb una dramatúrgia muntada amb molt d’ofici i que gràcies a totes les tècniques que desplega (analepsis, converses paral·leles, diàlegs creuats, trencaments de la quarta paret, multiplicitat d’espais, jocs metateatrals…) aconsegueix una peça sòlida, rítmica (ben dirigida) i amb bons acabats. I tot envernissat amb una capa d’humor que fa que en alguns moments llueixi de manera excepcional.
L’ànima de l’obra en aquest cas és tant o més important que la seva forma externa. L’amor, la parella, allò que la societat espera de nosaltres, el que nosaltres esperem de la societat, les oportunitats que només passen una vegada a la vida… tot tractat de manera contemporània; ben ancorat a la nostra realitat. És cert que en alguns moments esdevé un pèl massa explicativa i que alguns personatges no acaben de tenir la profunditat que caldria (i això que els actors estan excel·lents) però… que carai! És una obra intel·ligent que t’interpel·la, et fa pensar i riure… què més voleu?