Aquesta és una obra que passa quasi a temps real, que és narrada en primera persona pel protagonista i que descriu una festa a la Sala Apolo durant la nit del Sarao Drag de Futuroa. Tot comença al metro, per passar després al Paral·lel, a la sala abans citada –escenari principal de l’acció- i també a una mena de tablao flamenco reconvertit en bar musical. Escenaris que el públic reconeix, que sap on col·locar dins del seu imaginari i que contextualitzen de seguida la història dels quatres amics: en Guillem, protagonista de la nit; l’Albert, la seva parella; en Gorka, que es presenta a concurs amb les seves millors gales; i el Víctor, que gaudeix de la nit com el qui més.
En Guillem se’ns presenta de seguida com un personatge que no vol estar allà on li toca estar en aquell moment. Tot s’agreujarà, a més, a partir d’un mocador que li presten perquè formi part de la comparsa del Gorka. Un mocador vermell de lluentons que li provocarà una al·lèrgia que va més enllà del tema físic. Com si fos el vestit que Medea li regala a l’amant del seu marit, aquest petit tros de roba fa que l’estat d’ànim del protagonista es vegi afectat i no respongui del seu cos, ni del que diu, ni tampoc del que fa. Una exagerada reacció que com a espectadors tampoc sabem del tot cap a on porta, què pot arrossegar al darrera o què pot arribar a significar. I és que si ens quedem només en un problema d’adaptació o de desubicació potser la cosa es queda una mica massa curta…
La posada en escena és simple, però efectiva, amb un acurat treball d’il·luminació d’Adrià Pinar. També hi tenen molt a dir els quatre actors, dels que potser destaca un molt encertat Carlos González, com a Gorka, i Daniel Mallorquín, que es posa a la pell del protagonista. Difícil paper, sobretot per la poca empatia que desperten sempre els aixafaguitarres o esgarriacries, per utilitzar només dues paraules d’un registre del català que no escoltareu al TNC… Això us ho puc assegurar.