El primer que crida l’atenció del muntatge d’Oriol Puig Grau és la figura d’un personatge protagonista que, alhora, és narrador de la història, una història que ens explica en temps present que atorga una dimensió d’imminència a les peripècies del Guillem (Daniel Mallorquín) durant la seva nit a l’Apolo de Barcelona. No és habitual la presència d’un narrador en teatre, però encara menys ho és l’absència de flashbacks en la narració. D’aquesta manera, la història avança de manera inexorable, i també devastadora.
El text no es permet ni una sola pausa, ni un moment de reflexió per part dels personatges sobre allò que està passant, i se centra en allò que passa i en l’estat d’ànim del protagonista, que és transmès a l’espectador per la manera com diu el que diu i pels diàlegs amb la resta de personatges, alguns de reals i d’altres que només són il·lusions, que puntegen la successió d’esdeveniments que retransmet el Guillem.
Massa brillant ens parla de la manera com en Guillem mira d’afrontar amb el màxim de llibertat i d’honestedat el fet de l’homosexualitat. Alhora, ens adonem que la nit de l’Apolo és, en algun sentit, un viatge iniciàtic cap a alguna cosa, un ritual de coneixement dels altres i d’un mateix. Daniel Mallorquín es troba amb el repte d’acarar una interpretació que el desafia a mantenir el ritme a dalt de tot des del primer segon de la representació i se’n surt amb molt bona nota. Aconsegueix crear una atmosfera d’angoixa i desfermament, ajudat per la música omnipresent que ens transporta a l’Apolo (fins i tot als qui no el trepitgem des de finals dels noranta) o a un malson que té lloc a l’Apolo.
Tot en la posada en escena del director treballa per a submergir-nos en el periple accelerat d’en Guillem, en el seu somni i en les seves fantasies i contradiccions. Res no pretén dirigir l’espectador en una direcció determinada ni verbalitza què és allò que angoixa el protagonista, i deixa que cadascú en tregui les seves conclusions.