Les dives sempre resulten uns personatges apassionants tant a la ficció com a la vida real. De fet, tots sabem que es tracta d’un personatge en totes dues vessants, però la força, el caràcter, l’ambiguitat humana/ser superior, l’elegància i el misteri que transmeten resulten un imant per al seu públic, els quals amb la seva fascinació no fan una altra cosa que atorgar al personatge una retroalimentació que el fa engrandir fins a extrems desorbitats. Però, si a més, ens trobem amb una diva en la seva darrera part de la vida, quan el seu talent comença a mermar-se i aquesta ha d’apendre a conviure sense el seu gran talismà, el personatge desperta en el públic un grau d’atracció inmens, tal i com succeeix amb aquesta Masterclass.
En aquesta ocasió, el personatge de la Callas recau en mans de la gran actriu argentina Norma Aleandro. En la meva opinió, aquesta realitza una interpretació un xic irregular del personatge, atorgant-li encertadament els elements característics d’una diva durant gran part de l’obra, però no arribant a trobar el to en alguns dels seus fragments. Potser, la culpa no acaba de ser de l’actriu, ja que aquests moments a que em refereixo són els soliloquis que apareixen al final de les dues parts i que, per mi, esquerden l’obra, tant a nivell rítmic com argumental. Així doncs, l’encert i la originalitat de centrar l’obra en una classe magistral que va oferir la diva en els seus darrers anys es veu esgarrat a l’inserir aquests fragments, que no fan altra cosa que intentar aprofundir en el món interior de la diva, fet que resultaria interessant (i potser necessari) i que atorgaria més profunditat a l’obra d’haver estat resolt d’una altra manera. Tot i això, aquesta proposta resulta força interessant i té moments realment magnífics tant de la mà de la Norma Aleandro com del mateix text, malgrat no acabar de trobar del tot el seu to.