Després de qualsevol tragèdia, tothom busca culpables: els afectats, els portaveus de la policia, els polítics, els mitjans de comunicació, la resta de ciutadans… És un mecanisme inherent en la psicologia humana: trobar una resposta lògica a una pregunta que, probablement, no en té cap. Mata el teu alumne parla sobre aquesta recerca de responsabilitats davant d’un fet traumàtic, en general, i, en concret, sobre la influència de la literatura (com a referència de la ficció) sobre els individus. A l’obra, un professor agafa una raqueta de tennis i li rebenta el cap a un dels seus alumnes després d’haver-ho llegit en una novel·la. Aquest fet, esquitxarà a tothom: a la seva dona, al seu fill… però també a l’autor del llibre que li va donar la idea.
El text de Carles Mallol planteja aquest tema amb intel·ligència i humor negre (molt negre), i una habilitat especial per evitar els tòpics, els estereotips i la demagògia. El més interessant, però, d’aquest muntatge és el joc de dualitats que proposa entre les dues famílies: la de l’assassí i la de l’escriptor. En tots dos casos, un pare, una mare i un fill, interpretats pels mateixos actors. Mallol ens parla de dues realitats que s’emmirallen i es retroalimenten i que, juntament amb una tercera (la del llibre), doten al relat una profunditat inusitada. Malauradament, la trama acaba per enredar-se en ella mateixa, caient en certes reiteracions que la desmereixen una mica. Malgrat això, l’espectacle no perd mai el sentit del ritme, l’interès ni l’excel·lent pols dialèctic que es manté durant tota la història. Cal destacar, a més, el treball interpretatiu d’uns fantàstics Pepo Blasco i Maria Pau Pigem, i un Quim Àvila que ja ens va deixar amb la boca oberta a la recent Ricard de 3r i aquí torna a demostrar el seu gran talent com a jove promesa del nostre teatre.