Mata’m psicosi és un arravatament, per impetuós i per delirant. Ho és el text de Dolors Miquel i ho és, com no pot ser d’una altra manera, el muntatge de Lucía del Greco que, a partir de la dramatúrgia d’Albert Roig (que redueix les nou peces del text a sis), entoma el repte de trobar l’espai per a les diferents ànimes que habiten el text i que, sens dubte, estan íntimament relacionades. Potser són una mateixa veu.
Metempsicosi és un concepte que fa referència a la transmigració de les ànimes i és el joc que proposa el títol de l’obra: una mena de multiplicació de la pròpia ànima, un eixamplament del jo que dona compte de les transformacions que l’individu experimenta al llarg de la vida.
La directora atorga a Mata’m psicosi un to al·lucinatori a partir de tots els elements que entren en joc: l’escenografia i la il·luminació de Cube.bz, que emboireix les escenes; l’espai sonor d’Alejandro da Rocha, el moviment escènic dissenyat per la Lorena Nogal, de vegades melangiós, i d’altres, antinatural; i el vestuari de Chloe Cambell, vaporós i evanescent. L’acció performativa d’Alba Pujol camina per la corda fluixa per a trobar els matisos subtilíssims que caracteritzen les petites transformacions d’escena a escena. La fragilitat del cos, exposat a les seves metamorfosis, però també a les agressions i a la crueltat. L’actriu ocupa durant una hora l’espai escènic per a desembarassar-se’n, per a alliberar-se d’alguna cosa.
Mata’m psicosi és teatre a flor de pell, d’un cos i d’una ànima que no són d’una sola peça, que descobreix que l’amor és l’última esperança.