Medea és un dels personatges més rellevants de la història del teatre, un personatge de quasi 2500 anys però amb una passió i una energia que perdura fins a dia d’avui. Medea és el germen de tot i també la causa. És per aquest motiu que ha tingut mil versions, mil cares… i és també per això que ara pot reaparèixer sota el nom de Pepa i no transfigurar per res la seva essència. Medea, tot i estar recluïda en una mena de sanatori, segueix essent la dona torturada pels remordiments, la gelosia i la traïció. Ara Jason és Paco, un actor que ha triomfat del no res i que és perseguit per la premsa del cor, però que en el fons segueix essent l’origen de la tragèdia. La primera gran tragèdia on apareixen algunes de les més famoses víctimes colaterals de la història…
A la versió de Kléber Ruiz Bosque s’ha optat per un text completament nou, amb pinzellades d’Eurípides o Heiner Müller. Aquí només importa el personatge i el seu drama, al que s’intenta donar una pàtina de contemporaneïtat que s’aconsegueix només a mitges. Posats a fer una versió, potser hauria estat millor no bussejar tant en el mite i fer-lo aflorar a través dels nous personatges. No calia impregnar de poesia i d’un llenguatge pretensiós tota la primera part o la majoria d’intervencions del “tercer personatge”, que només funciona quan esdevé una Medea duplicada. Crec que el millor del muntatge és el sopar, i la conseqüent baralla, entre els dos personatges centrals, així com les imatges -projectades o no- que ens insinuen una voluntat estètica determinada. Per últim, destacar l’esforçada interpretació de Mariona Casanovas que fa del seu personatge un interessant creuament entre Medea i Norma Desmond. Recomanable especialment per a tots aquells als que els hi agrada veure totes les possibilitats que s’amaguen darrera dels grans clàssics.