Una de les primeres cançons del quartet de Post-Punk gallec Triangulo de Amor Bizarro (Homenatge a la banda també d’origen Post-Punk i després del Technopop New Order) s’anomenava El fantasma de la Transición. Aquesta ens deia: “Todos quieren / Quieren que salga de una vez / Como si fuese la primera vez”.
Després de la mort al llit del dictador, era tal l’anhel d’arribar a La Transició democràtica que es van transgredir certes línies vermelles que potser altres nounates democràcies no haguessin permès pas. Però és potser el tarannà ibèric, potser per conveniència o per evitar més vessaments de sang, els que van permetre que, una vegada més, manessin els de sempre. Fent veure que des de sempre havien estat demòcrates, i que la seva situació de poder del règim anterior era quelcom merament estratègic per a derrocar un règim que mai van derrocar. Així que ara, gràcies a l’emancipació i l’arribada dels nous temps, ja podien fer allò que sempre havien volgut fer i que podien fer i desfer en total llibertat.
És per a això, i cada mes de desembre, des de fa un bon grapat d’anys, i abans d’introduir-nos, definitivament, a la voràgine consumista nadalenca, els polítics començar a recordar el seu passat dins la modèlica Transició plena de jaquetes de pana amb colzeres, parlar de Marx i Lenin, elogiar la incorruptible figura de Julio Anguita, etcètera. Aquest miratge que implica mítings fora de campanya i punys aixecats, només dura una setmana. Prou per a allargar un any més el miratge d’aquella Transició que no va ser i poder retornar tranquil·lament a les corbates i les picabaralles al parlament plagades de retòrica estèril que no porten enlloc. La seva ombra, però, és més que allargada i fa més de quatre dècades que ens cobreix, dient-nos que va ser la millor Transició que es podia tenir. Possiblement molt més del que ens mereixem.
Però aquesta ombra té poc a veure amb tot el que sabem i el que ens recorda l’hemeroteca, perquè encara patim les conseqüències i els artífexs reaccionaris del GRAPO, l’operació GLADIO, la sacrosanta unitat d’Espanya i les tortures i pistolerisme de l’extrema dreta que sovint han estat encapçalades per l’església i l’Opus Dei o les forces que tenen el monopoli de la força.
En un primer moment, el format que ens planteja Bea Insa ens fa dubtar de si el fons i la forma coincidiran de ple o serà un nou bluf. Reconforta saber que anem errats i que el riure barat es transforma en un riure pervers que ens fa aturar i reflexionar en el moment apropiat per a endinsar-nos en més fosques reflexions i testimonis que ens fan veure com de sanguinolents són els fonaments de la nostra democràcia moderna i que hem edificat sobre un terreny maleït, on ens trobem a tots els fantasmes de la Transició. Les víctimes d’una justícia més que imperfecta i d’un sistema plagat de mercenaris i de fanàtics que fan ús i gaudeixen de la violència i crueltat per a perpetuar l’establishment.
Ombres xineses, teatre d’objectes, standup i qualsevol altre llenguatge escènic és vàlid per a Insa per a reflectir la nostra democràcia -molt més que- imperfecta en la que s’ajuda, en el muntatge de la Sala Fènix, fins i tot del mateix tècnic per a poder transmetre tots els seus desencisos i anhels d’un pais que no ha acabat mai de canviar de pell i que sembla que mai ho farà.
