De nou ens plantem davant del repte de fer de la quotidianitat, de la normalitat… de la mediocritat alguna cosa interessant. Aquesta és la història de dues dones, ni joves ni velles, ni riques ni extremadament pobres. Dues dones que treballen a la cuina d’un restaurant preparant el menú del dia, cada dia de les seves anodines existències. El seu bot de salvació: les vides fictícies dels personatges de la telenovel·la del matí, als quals projecten les il·lusions d’una vida diferent, emocionant, real, que trenqui amb la rutina assassina i desesperançada de la que no s’atreveixen a sortir.
Aquesta no és -a opinió d’aquest humil espectador-, el millor text de Marilia Samper. Ofereix un retrat simple i naïf (la lectura que se’n fa des de direcció tampoc hi afegeix més interès o profunditat) de dues vides que es mouen massa fàcilment de l’esperança més infantil a la desesperació més amarga, a cops de vi blanc. Si una d’elles porta faixa o l’altra s’ha comprat un biquini nou no acaben de ser detalls argumentals que sedueixin l’espectador, per molt que ens puguem sentir més o menys propers a aquests personatges que, d’una manera o altra, tots tenim ben aprop, en algun racó de les nostres vides (una mare, una tieta, l’àvia…).
El millor de la proposta, la feina de les dues actrius que sembla que s’ho passen d’allò més bé en un treball natural, proper i espontani que fa que, al final, el més interessant de l’espectacle acabi sent petits jocs anecdòtics que es van succeint entre elles, fruit de l’alt nivell de presència i adaptació que aconsegueixen dalt de l’escenari.