El comentari sobre una obra d’estil mini-teatre o micro-teatre es pot abordar de diverses formes: separadament (escena per escena) o bé en conjunt; es pot valorar el contingut de les històries o bé el recorregut com a tal, etcètera. Mgogoro, a diferència d’altres apostes del mateix estil, està plantejada com una experiència completa, de manera que tots els espectadors assistiran a les mateixes peces tot i que, potser, no en el mateix ordre. Com acostuma a passar en aquest tipus de proposta, però, el resultat és força desigual, encara que, afortunadament, els millors textos són els darrers. La paraula “mgogoro” (“crisi” en swahili) és el nexe d’unió dels cinc soliloquis de l’obra: cinc personatges en mig d’un conflicte en part socio-econòmic, en part existencial. El problema és que els dos monòlegs del primer bloc resulten massa densos i una mica pretensiosos en contrast a les divertides “accions teatrals” on els actors traslladen al públic d’un espai a un altre amb cert esperit de túnel del terror. El fet és que, passat l’equador del xou, el to s’unifica i, sense perdre la profunditat crítica, l’humor eleva l’interès dels arguments i multiplica l’efecte dels seus missatges. Amb textos de quatre autors diferents (Matías Feldman, Carol López, Jaume Policarpo i Rosa Maria Sardà), en qualsevol cas, el resultat és prou digne, entretingut i conté moments brillants. A més, l’actor i les actrius (que també han dirigit l’obra col·lectivament) executen els seus papers amb molta solvència i conten amb l’inestimable col·laboració de la pròpia Rosa Maria Sardà que aporta unes veus en off simplement delicioses.
Enllaç copiat!