“Mi hijo sólo camina un poco más lento” és un espectacle que va néixer dins el marc de la primera edició del Festival de Dramatúrgia Europa +Amèrica al 2014 (una trobada entre professionals del teatre que genera l’intercanvi d’obres d’autors estrangers, sota la direcció d’artistes argentins).
Dos dels nostres dramaturgs catalans ja hi han participat: el primer va ser en Josep Maria Miró al 2014 amb “Fum” dirigida per Anna Katz, i al 2016 Jordi Casanoves amb “Un home amb ulleres de pasta” dirigida per Silvia Gómez Giusto.
La versió portenya de “Mi hijo sólo camina un poco más lento” arriba per primer cop al nostre país dins el V Festival internacional de teatre de Tarragona (FITT Noves dramatúrgies). Dos dies en el Teatre Magatzem de Tarragona, i de manera fugaç dins de l’Off de La Villarroel, en una única funció, a la que vaig tenir la gran sort de poder-hi anar. I dic sort, perquè a les poques hores de posar-se a la venda les entrades, ja van haver de penjar el cartell d’entrades exhaurides. I es que a casa nostre el teatre argentí agrada molt. “La sala roja”, “El loco i la camisa”, “Othelo”,”Inestable” en són alguns exemples.
Es tracta d’una obra de teatre independent escrita per Ivor Martinić, un jove dramaturg croata, que es centre en el drama familiar, en el que el paper de la dona és molt actiu. Tot i que la història gira sobre un personatge masculí, les dones dominen l’escena durant tota l’obra.
El lloc i el temps és indefinit. A l’espai tan sols hi ha una desena de cadires. Sona “Don’t Go Away”de Thiago Pethit i només d’escoltar-la ja se’m posa la pell de gallina. Tiren confeti. Els actors se’ns acosten, ens ofereixen mate, ens conviden a la seva festa. Es trenca la quarta paret.
És l’aniversari d’en Branko, un jove de 25 anys que pateix una malaltia progressiva . Va en cadira de rodes. No pot caminar.
Els actors estan tota l’estona presents a l’escenari, quan actuen i quan representa que estan absents. Tots vesteixen roba esportiva. Caminen, corren, possiblement volen escapar de la realitat en que viuen cadascun d’ells. Caminar i corre com a símbol de moviment, d’evolució. Caminar, corre és possiblement l’única manera de continuar estant vius.
“Mi hijo sólo camina un poco más lento” és una comèdia dramàtica amb un text sincer, valent, profund, que commou i ens fa reflexionar sobre les mancances que en realitat tots tenim. Mancances que no sempre són físiques, ni evidents, i que moltes vegades ens neguem a veure i acceptar.
Tot i la problemàtica de cadascun dels personatges l’obra és divertida i desprèn molt sentit de l’humor. Els pensaments es diuen en veu alta, sense cap mena de censura, fins hi tot moltes vegades ratllen la crueltat, però la forma i manera de dir-ho ens arrenca el riure als espectadors, que no donem crèdit al que s’estan dient.
En realitat és una obra amb molts forats emocionals que queden evidenciats en forma de frustració, por, ansietat, soledat. Acords i desacords. La negació a la veritat i l’acceptació de la realitat.Podriem dir que és el procés d’alliberació d’una mare que no accepta una realitat evident.
“Mi hijo sólo camina un poco más lento” és el temps que va des de mi hijo camina un poco más lento, a mi hijo no camina.
És una obra imprescindible, una joia teatral que espero i desitjo que torni ben aviat als nostres teatres.
Tot el públic dempeus. Aplaudiments llargs i forts davant d’un treball digne d’admiració ( text, direcció i interpretació).