Partint d’un somni que va tenir l’actriu Anna Tamayo en el qual la seva mare moria, la intèrpret i creadora escènica ens convida a aquesta tendra i divertida oda a les mares, i a totes les nostres ancestres. Quan diem que “cada vegada ens assemblem més a les nostres mares” mai ho diem en un terme positiu, però aquesta obra busca i troba el revers positiu d’aquesta dita. “Mi madre en bragas” és una obra feminista que planteja un exercici d’amor i cures intergeneracionals. Per això, Tamayo porta a la seva mare real a escena per a dir-li tot el que desitja abans que l’avís del seu somni es faci realitat.
Ambientat en un càmping on solien estiuejar, la dramatúrgia de Raquel Oscos ens planteja aquest espai com a metàfora de la vida: un lloc incòmode on malgrat estar de pas, fem tremends esforços per instal·lar-nos com si fos per sempre. Totes dues interpretacions són brillants i poderoses, amb la direcció de Lali Álvarez i l’acompanyament musical en directe d’Alba Rubio Pons que construeix i ens condueix a través de diversos ambients. Rosa Escala, la mare, té tal presència escènica que n’hi ha prou amb aixecar una cella per a omplir la sala de riallades. Aquí entenem que de “la casta le viene al galgo”, perquè Anna Tamayo salta enèrgicament de la comèdia al drama més íntim o al ritual més místic. Això sí, ho fa tot amb tal grau de sinceritat i autoparòdia, que és impossible no seguir-la allà on ens vulgui portar. El contrast entre els dos personatges no sols serveix per a la comèdia, sinó que desperta l’empatia i identificació en el públic. El punt de vista més pragmàtic i assossegat de la mare enfrontat a la necessitat de respostes existencialistes d’una filla plena d’ansietat ens brinda un retrat intergeneracional amb el qual qualsevol pot sentir-se identificat.
En definitiva, la Cia. Candida torna amb una preciosa joia teatral que barreja l’autoficció i l’autoparòdia amb moments de tremenda tendresa per a crear un espai on reivindicar el dret de les mares a ser mirades i escoltades. Esperem que tingui un llarg recorregut i que aquest espai ben merescut per les mares sigui cada vegada més gran.
