Mari Luz Domínguez es capaç de transportar-nos a una comunitat de veïns pelna de dones, de totes les edats i ideologies. Un diàleg constant a diferents espais del veïnat, a vegades a casa la Clara (la protagonista), d’altres al terrat estenent la roba, etc. Converses que giren al voltant de la vida d’una noia jove que té ganes de complir el seu somni.
Des del meu punt de vista el guió a vegades es perd una mica, primer parla molt del seu somni i després és centren amb la seva parella, i just en aquell moment que reprèn el primer tema reacciones, i penses, ostres és veritat si l’obra anava del seu somni… Hi ha una falta de connexió entre els dos temes que si s’entrellacen, faria que fos rodó.
Tanmateix crec que cal felicitar i reconèixer el treball que hi ha darrere, cinc anys per ser exactes. Un treball actoral molt difícil, que des del punt de l’espectador et fan creure que és la mar de fàcil. M’haguera agradat trobar més treballada la part de mim dins la casa, però tampoc és de rellevància entendre perfectament aquests moviments.
Les comèdies la majoria de les vegades s’utilitzen per parlar de les coses més dolentes/ obscures, Mi Vecindario és un cant a la llibertat personal, a ser nosaltres mateixes, a empoderar-nos!