“No me arrepiento de nada de lo que he hecho, porque yo no he hecho mal a nadie”- Miguel de Molina.
Miguel de Molina al desnudo és un musical autobiogràfic interpretat per Angel Ruiz, autor i actor d’aquest espectacle, acompanyat per César Belda al piano i dirigit per Juan Carlos Rubio.
Tots coneixem al Miguel de Molina artista, però, qui era en realitat? Què en sabem de la seva persona i del que li va tocar viure? Miguel Frías de Molina va néixer a Màlaga, se’l va conèixer artísticament com Miguel de Molina, un cantant espanyol de cobla. Miguel va ser un home honest, estricte i professional, que estimava l’art. Una persona lluitadora i amb moltes ganes de tirar endavant. Un gran admirador de Federico Garcia Lorca. Un supervivent, com diuen els qui el van conèixer.
L’espectacle comença quan Miguel de Molina puja a l’escenari, passant entre mig del públic de platea. “Esta es mi historia, la verdadera. No esas mentiras que se han contado sobre mí. Y la condenación al ostracismo que he sufrido. Por si alguien no lo sabe o no se acuerda o no se quieren acordar, yo soy Miguel de Molina”. Així comença l’espectacle, un relat en forma de roda de premsa, on l’artista ens narra en primera persona, per tot el que va haver de passar durant la seva vida. Els seus èxits, les persecucions i tortures que va rebre, i el seu exili a l’Argentina per què es va veure obligat a fugir per la seva condició sexual i per ser acusat d’haver ajudat a l’exercit republicà. Amb en César Belda al piano i la fantàstica veu de Angel Ruiz hem pogut escoltar un repertori de cançons inoblidables, com Ojos verdes, La bien pagá, Compuesta y sin novio, Me da miedo de la luna, La rosa y el viento… Una veu espectacular que en més d’una ocasió, se m’ha posat la pell de gallina. La seva feina, tant a nivell de documentació biogràfica com l’estudi del seu ball i dels seus moviments, és digne d’admiració, regalant-nos una interpretació d’un gran nivell. El vestuari ha estat fidel al de l’estil que lluïa el Miguel de Molina, bruses, robes i botes molt particulars que el van fer famós (molts d’ells, dissenyats i confeccionats pel mateix artista).
Tan sols hi ha hagut una cosa que ha fet que no gaudíssim d’un gran espectacle: la mala educació d’una gran majoria de públic que no saben com comportar-se quan es va al teatre. Comentaris en veu alta i repetició del text, riures exagerats, aparells mòbils sonant contínuament, gent menjant crispetes -i els de davant meu entrepans!!!-, gent fent fotografies sense parar, fins i tot la senyora del meu costat va començar a cridar “ponte en medio que no te vemos!”, i un senyor de la mateixa filera es va aixecar com a mínim quatre vegades (potser devia anar fluixet). Terrorífic!! Vam ser testimonis tot allò que no es pot fer en un teatre!