Monòleg d’humor absurd, passat de rosca, que parteix d’unes premisses generalment visuals per a deformar-les i autoreferenciarse constantment.
Noguera està obligat a omplir una hora i mitja d’espectacle amb idees, igual que jo he d’omplir aquesta recomanació amb uns 300 vocables. Ja porto 46, així que sembla que ho tinc més fàcil que ell.
Una de les principals eines que juga el còmic és la d’analitzar i riure’s constantment del seu propi espectacle. D’aquí això de “humor autoreferencial” en el títol, com a característica que he volgut ressaltar al costat de l’atribut de “absurd”. Podria haver posat qualsevol altra cosa però he posat això.
Ja vaig per la meitat de la recomanació, on hauria d’incloure característiques de la proposta de Noguera. Podria atribuir-li l’etiqueta de “post-humor”, però realment no tinc ni idea del que això significa. No obstant això, utilitzar aquest vocable en el meu discurs em dota de certa autoritat en el tema, així que definitivament la utilitzo i a més la poso en negreta.
Per a que la recomanació sigui completa he de parlar dels punts forts i els punts més febles de la proposta del còmic. Podria fer-ho en termes generals com dir “bon ritme” o “bona presència escènica” o posar-me més concret i parlar “d’una arrencada musical delirant”. No obstant això, crec que l’interès d’aquest text està caient segons avança aquest paràgraf així que faré un punt i apart.
Tranquils perquè ja no queda res per a tancar aquest text, només 50 paraules més. Hi ha algú que ha arribat fins aquí o heu abandonat en la meitat de la recomanació? En qualsevol cas, gràcies a tots els que encara seguiu aquí. Només queden 19 paraules més.
Doncs això seria tot, en línies generals ho recomanaria a tots els fans d’aquest tipus d’humor, i no el recomanaria a la resta. M’he passat 10 paraules, disculpes.