Des de “El Llantiol” al 2016 passant per diferents capitals d’Espanya i dues temporades a la Fénix, ja és la quarta que Mirta puja als escenaris i Àngela Palacios va omplint els diferents espais on ho presenta. Tot i l’aturada en la vida teatral per la pandèmia, Mirta continua viva i desperta de nou després d’haver estat endormiscada en el somni de l’espera. Ella ja està acostumada, és Mirta en espera i espera un signe, un senyal que pugui canviar la seva vida. Va alimentant il·lusions: l’èxit, l’obtenció d’un oscar, un príncep blau o senzillament, un home que l’estimi.
Vestida de “Bella” absolutament Disney, la seva innocència i candidesa arrenca somriures des de la seva aparició a escena. Hi ha una barreja d’ironia i de sentiment, un contrast entre la situació divertida i l’angoixa. Un retrat cruel de moltes generacions de dones que se’n volen sortir però no poden, que no han tingut oportunitats i malgrat tot, lluiten, fracassen i somriuen. I aquesta imatge de fracàs la fa entranyable.
L’escenari és senzill: un sol banc i la presència de Mirta que ho omple tot. Porta un micro, un altaveu, una guitarra, una maleta petita, una petita bossa amb el mòbil, el pintallavis i tot el que ella creu que una noia d’avui dia necessita per relacionar-se i triomfar.
Mentre espera una oportunitat, una cita que l’ha de portar a la fama, aprofita per explicar al públic episodis de la seva vida, les seves desil·lusions i els seus petits fracassos sense poder-se deslligar de la seva mare que està sempre present i que recorda constantment la seva manca d’autonomia i d’independència.
Palacios canta i molt bé. Amb música de la Sirenita (més Disney) i lletra pròpia ens explica els seus somnis i amb una cançó de Mecano finalitza les seves fantasies. Magnífica és la interpretació del desdoblament de la personalitat en una noia argentina amb la dificultat que representa ser dues persones amb diferent registre, veu i accent en una mateix escena.
Ha estat un plaer retrobar-te Mirta.