Existeix un prejudici envers l’obra de Molière que fa que alguns espectadors considerin que no té avui la mateixa vigència que la d’altres autors més universals com ara Shakespeare o Calderón. Potser hi ha una part de veritat en aquesta consideració, tot i que, probablement, gran part de la culpa també pertany a la incapacitat d’alguns dels directors contemporanis d’adaptar com escau les obres del dramaturg francès. Dirigida per Miguel del Arco, Misántropo és una actualització exemplar del popular drama del segle XVII on es demostra que no cal cenyir-se estrictament al text per ser respectuós amb l’esperit de la peça. El muntatge és àgil, intel·ligent, personal, potencia el seu caràcter incisiu i treu partit de tots i cadascun dels seus intèrprets. Sense entrar a fer comparacions amb altres directors, cal recordar, però, que hem vist als nostres escenaris, en més d’una ocasió, reinvencions de clàssics totalment aberrants en nom de la transgressió. Miguel del Arco demostra que la modernització d’un material no és necessàriament un sacrilegi, ni una banalització, ni una “petardada”. És tot una qüestió de bon gust i criteri escènic; dos elements que fan d’aquesta proposta un espectacle imprescindible. Si es fessin exercicis com aquest i amb resultats tan bons, els joves i adolescents, segurament, s’interessarien molt més pels clàssics i pel teatre en general.
Enllaç copiat!