Aquesta obra ens parla de les misèries de la societat, i sobretot del que pot portar a una persona a voler deixar aquest món. El més encertat del text és que no ens planteja un cas obvi, ni ens presenta tampoc a una persona desequilibrada, sinó a algú que pot ser com qualsevol dels espectadors o espectadores que seuen al pati de butaques. Un personatge que un dia ho té quasi tot, que malviu de la professió d’actor però que és relativament feliç en el seu piset, al costat de la persona que s’estima. Perdre alguna d’aquestes coses comporta, en ocasions, perdre’n alguna més… fins que al final et pots trobar sense res de la nit al dia. Amb aquest plantejament, Queralt Riera amplia la temàtica per posar el dit a la nafra, o les nafres, de la societat en la que vivim. Una societat imperfecta, malalta, que no es planteja el patiment dels seus conciutadans ni es plany de les misèries que provoca.
Es nota que Sergi Pompermayer ha tractat el text amb cura, intentant respectar el missatge original i servint a Felipe Cabezas un vehicle de gran cilindrada. Les imatges projectades, l’espai escènic, els canvis de to de l’espectacle, el trencament de la quarta paret, l’hàbil utilització del micro, l’espai sonor… Tot ajuda a un espectacle que Cabezas acaba d’arrodonir amb una interpretació sensible, respectuosa i, quan cal, enèrgica i visceral. Un dels grans espectacles que han passat per la Sala Fénix, un espai on el teatre de proximitat ens ha aportat moltes i molt grates sorpreses.