Veure teatre a sales petites és un luxe que sempre intento aprofitar, i amb posades en escena com aquesta proposta, encara em reafirmen més el que penso.
Tots sabem el talent que té la família Pla Solina, una garantia de que el que veurem valdrà la pena. La Diana ens apropa de primera mà el que vol dir que les coses no surtin bé, que fallin a l’últim moment i t’obliguin a canviar els plans.
Davant d’aquesta situació tenim dues opcions, bloquejar-nos o fer de l’error una virtut. Un error accidental que condiciona l’inici de l’espectacle, descol·loca a l’espectador i l’obliga a sortir d’aquest simple paper d’espectador, passa a ser còmplice.
Diana Pla utilitza tots els recursos del seu cos, i l’escenografia minimalista necessària per explicar-nos la seva història, la seva percepció del món. Ho fa d’una manera tan magistral que captiva, no estem acostumats a veure teatre tan pur, que surt de l’ànima de l’actriu i això és un element que atrapa. La Diana t’agafa de la mà i et fa donar voltes i voltes i voltes, fent servir l’humor, el clown, el mim, el text i el drama per fer-te entrar a la seva vida.
Arriba a ser tan proper que al moment dels aplaudiments costa tornar a posar a la Diana al lloc d’actriu, ja que es produeix un trencament tan fort de l’anomenada quarta paret que fa llàstima i tot quan arriba al final, perquè voldries seguir dins del seu món.
Com ja sabia, vaig gaudir d’un luxe emocionant veient Miss, cosas y yo. Així que només desitjo una llarga vida a aquesta proposta, perquè vull repetir.