Les obres sobre famílies al voltant d’una taula en una data senyalada podrien formar part d’un gènere teatral: “Obres de sobretaula”. A mi personalment, m’agraden. En algunes d’aquestes obres es trenquen les relacions familiars perquè sorgeixen rancors ocults i no oblidats o històries desconegudes que exploten de cop per la tensió del moment com “Le prénom” o “El casament dels petits burgesos”o “Festen” (“La celebració”). En d’altres, apareixen conflictes però no arriba la sang al riu. Són discussions estridents i molt aparatoses però que, a manera de teràpia col·lectiva, arriba a reforçar els lligams familiars com és el cas que ens ocupa. Penso també en “El llarg dinar de Nadal”, nostàlgica i tendre però amb les tensions que els canvis generacionals comporten.
El text d’Edu Manzanares és una recreació d’una nit de Cap d’Any d’una família representant d’una àmplia classe treballadora de Catalunya que lluita per sobreviure i mantenir la cohesió familiar. “Em sentia com a casa” vaig sentir a la sortida de l’obra. És una peça molt propera, costumista, diria jo. En clau d’humor, Manzanares ha sabut fer un retrat fidel d’un ampli sector de casa nostra. Dues generacions, molts canvis, dues llengües contaminades per intrusismes lingüístics i una comunicació fluida tot i les contradiccions i les diferents interpretacions de les situacions.
L’autora del text, Eu Manzanares és també la mare a l’obra, pal de paller de la família com fan moltes de les nostres dones. Està esplèndida en el seu paper. Sota la direcció de Mercè Vila Godoy, els quatre personatges es mouen amb agilitat i donen credibilitat a una peça que té molta dificultat. Han trobat el millor pare per representar el paper de l’obrer desenganyat , nostàlgic i amb problemes laborals que estima la família: Paul Berrondo. Eli Iranzo i Pau Poch són els dos fills imprescindibles per arrodonir i entrelligar les dues generacions.
Especialment remarcable és el treball d’escenografia de Jose Novoa i el de regidoria de Laura Manchon i Martí Sebastiani. Tot el que hi havia a sobre de la taula era de veritat. El “fem veure” s’hauria d’evitar si és possible però en un espai petit seria intolerable. En canvi, ens arribava l’olor de les croquetes, del farcit de patates i teníem ganes de compartir el brindis amb el bon cava que no deixaven de prendre els quatre .
No m’agrada dir que vaig riure molt i que vaig passar una bona estona perquè és reduir l’obra a un divertimento. I és molt més que això. Aneu-hi i ho veureu.