Sense cap mena de dubte, aquest és l’espectacle del moment. Quasi des del primer dia, el teatre s’està omplint funció a funció, i no és gens fàcil veure plenes les més de 800 localitats de la Sala Gran del TNC. El cert és que Manu Guix i Àngel Llàcer han sabut crear un espectacle que diverteix, et fa feliç durant un parell d’hores i t’enganxa amb les cançons d’un compositor tan saquejat, però sempre tan efectiu, com és Cole Porter. Tota la part escenogràfica i de vestuari, així com la maquinària del teatre, funcionen a les mil meravelles… I quan sembla que ja no es pot demanar res més, resulta que es posen a recitar Shakespeare en un suposat plató de cinema, i aquí és on la cosa es complica. La idea no és dolenta, però també completament gratuïta. I el text del dramaturg anglès sembla no importar gaire, sobretot quan la música para i aflora el drama. En aquest sentit, l’escena del casament en el segon acte fa enrogir una mica, especialment si recordem com la resolien i interpretaven a Amor & Shakespeare… per no anar gaire lluny.
La part interpretativa està força descompensada, potser també perquè Llàcer ho confia tot en un repartiment molt jove i no deixa que cap actor veterà porti el pes de la trama. Només David Verdaguer i Victòria Pagès encerten de ple en les seves creacions, sense caure de tot en l’excés… o bé intentant naturalitzar-lo tot el que es pot. I és que el to general és el de farsa, més que el d’una comèdia d’embolics a l’estil shakesperià. Per tant, quan acaba tot, quan cau el teló i els llums i les coloraines s’apaguen, només resta una pregunta: “Si li traguéssim les cançons i la magnífica escenografia, què en quedaria?”