Molt soroll, musicat, amb humor i clown, fan molt! no pas “no res”.
Shakespeare s’hi destil·la en els monòlegs més purs, deliciosos alguns, divertits els altres, i molt!!! divertits en boca de David Verdaguer.
L’energia coral és elèctrica i encomanadissa. Llàcer fa brillar els actors al nivell que marca, i no hi manca gota de talent.
M’encanta la ximpleria que destil·len els enamorats, que utilitzin tècniques de mim i clown per exagerar la seva pèrdua de coneixement emborratxats d’enamorament.
També m’enamora, i aquest sí, pallasso, és Guillem Albà. Un d’aquells ingredients que donen un toc especial a l’espectacle.
Un cop gaudida la nit, llarga, però gaudida, queda, doncs, l’essència de Shakespeare, i de Llàcer.
Deconstruir Shakespeare, fresc, jove, divertit, i extremadament respectuós, és una habilitat que cal reconèixer a tot l’equip tècnic i artístic. I quedem-nos amb que no hauríem de perdre el temps, que no torna, i fer més el boig.
Aquesta ressenya ampliada la trobaràs a Companyia de teatre i cultures