Al llarg de la nostra vida sempre hi ha un seguit de personatges als quals, posant-li només l’article al nom i cognom, es crea un consens al voltant de la identitat d’aquesta persona.
En el cas que ens ocupa, fer referència a “la Comes” és fer referència a “la Comes”, perquè no hi ha ningú més que ella i no hi ha ningú més com ella. Els catalans, que som els que més acostumats hem estat a veure-la a escena o a la pantalla petita, som conscients d’aquesta afirmació i podem sentir-nos afortunats de compartir espai-temps amb ella.
Generacionalment, tot i que ja fa massa que dura aquesta tirallonga, podríem considerar-la -gairebé- una mena de zeitgeist. Doncs podem connectar un munt de personatges i referències amb una esbalaïdora celeritat només enunciant-la, “la Comes”.
En el cas d’aquest Moltes Mercès, la nostra Comes, la nostra Mercè Comes, pot semblar que vol fer un darrer cant de cigne i no és el cas. Tot i la seva mobilitat reduïda a causa d’un accident farà uns anys, “la Comes” és més activa que mai. S’ha deixat ben acompanyar per en Nan Valentí, així com per na Rosa Andreu per presentar-nos aquest “Moltes Mercès”. Un agraïment a tots aquells que han format i formen part de la seva mare, des de aquells que ja fa molt que van marxar i van deixar una bona empremta a la seva vida com als que sempre arriben de nous i s’incorporen a dins de cor i ànima de “la Comes”.
A manera d’apunts biogràfics, “la Comes” ens deixa anar un reguitzell de personatges, de forma felliniana i -gairebè amarcordiana-, que han format part de la seva vida, donant especial importància a la seva infantesa i jovenesa, i no tant amb la faceta més teatral, tot i que han condicionat i han guiat el camí de “la Comes” a les taules que ja fa massa anys que hi habita i que Déu vulgui tenir-la més i més anys. Perquè el seu agraïment, aquestes Mercès, que no només son agraïments, sino cada una de les seves facetes al llarg dels anys, algunes més conegudes i d’altres que, amb valentia, passen de la intimitat al pati de butaques. En un apropament gairebé didàctic de com hauria de ser certa filosofia de vida, deixant enrere pornografia emocional maniquea.
Trobar-se a “la Comes” a escena és un privilegi que hauria de repetir-se més i més i que el públic, com bé ha estat responent en aquestes darreres funcions, combregués amb ella.
El personatge, la persona i tot el que hi va al darrer és prou gran i incommensurable per a no haver de fer res més que seure i gaudir de la companyonia que ens atorga una vegada coneixem vida i miracles, misèries i malaurances i sense deixar-nos de fer riure. Quin millor llegat que aquest, Mercè? Moltes mercès.