Com moltes obres de teatre i espectacles previstos pel 2020, Monroe-Lamarr es va haver de suspendre. Ara es torna a programar i el TNC ens dona l’oportunitat de veure-ho en digital durant el mes d’agost quan el teatre s’adorm després d’una intensa temporada d’ensurts, reprogramacions, limitacions d’aforaments, mesures per fer el teatre més segur, etc.
És realment un privilegi poder veure aquesta obra que Albertí li va encarregar a Carles Batlle, dramaturg, novel·lista, traductor i professor de l’Institut del Teatre. Sergi Belbel n’és el director i ha sabut trobar el to exacte de les dues famoses actrius. La gravació és magnífica i les càmeres permetent captar els detalls dels gestos i les mirades.
Si bé tothom coneix vida i miracles de Marilyn Monroe, la rossa sex symbol dels anys cinquanta, és d’agrair que en aquest duel de titans, l’altre sigui la morena, una altra diva dels anys quaranta i que a demés d’atractiva era enginyera tècnica i inventora. Hedy Lamarr havia començat a estudiar enginyeria però ho va deixar per dedicar-se a l’art dramàtic. Tot i tenir un contracte amb la Metro-Goldwyn-Mayer al començar la guerra mundial es va posar a disposició dels aliats per oferir els seus coneixements sobre un sistema d’intercepció de torpedes. Els militars van preferir que recollís diners per la guerra venent bons a canvi dels seus petons. La patent de l’invent va caducar. Tots els reconeixements al seu invent van arribar massa tard. Al 1997 el premi Pioneer va reconèixer el seu treball. Ella, al saber-ho només va comentar desmenjada: “Ja era hora”. Amb la recollida del premi de part del seu fill (Antony Loder) comença l’obra.
Van ser dues dones amb vides molt difícils, de diferents ambients, infàncies i educació però les dues van ser dones turmentades, esclaves de la seva bellesa i del seu glamur, fagocitades per la crueltat de la indústria cinematogràfica i dels homes. Mai van poder ser lliures ni es van poder desenvolupar elles mateixes. S’ha fet famosa la frase de Lamarr: “Només t’has de quedar quieta i semblar estúpida” que demostra clarament què s’esperava d’elles. Els diàlegs són corprenedors, estableixen com una competició, una lluita de poders i un intercanvi de retrets quan les dues tenien més coses en comú que diferències. És una trobada fictícia que serveix per recordar personatges que les dues coneixien: Errol Flynn, Frank Sinatra, Clark Gable, Humphrey Bogart, Adolf Hitler o els germans Kennedy.
Elisabeth Casanovas és Marilyn Monroe i Hedy Lamarr és Laura Conejero. Són tan potents els personatges i les dues actrius que no necessiten acompanyament de cap tipus. Ni les filmacions de trossos de pel·lícules (“Èxtasi”, “Samsó i Dalila”, “Blancaneu”), ni el blues “Boogie-woogie”, ni el biògraf de Monroe, William J. Weatherby molt ben interpretat per David Vert, ni les aparicions esporàdiques del fill, Anthony Loder (Eloi Sànchez), aporten massa a un guió crític amb el paper de la dona, el valor que se li dona a la bellesa i el menyspreu a la intel·ligència. Elles dues i les seves vides divergents però paral·leles donen vida a la obra, al record i a la nostàlgia tot i posant de manifest la ideologia encara imperant avui dia.