Per què a la nostra societat, la mort continua sent un tema tabú sobre el qual no es parla prou?
Com diu la Júlia Català, protagonista d’aquest monòleg, Ben mirat, l’única cosa segura a la vida és la mort!
La mort és un tema que a moltes persones els fa por de parlar; jo penso que parlar de la mort ajuda a viure i morir millor.
Sembla que rigui és un monòleg interpretat per l’actriu Mont Plans, escrit per ella mateixa i l‘Òscar Constantí, amb producció musical i arranjaments de Mariona Vila.
Es va estrenar fa deu anys a La Seca Espai Brossa i avui dia continua exhaurint entrades.
Rere unes cortines de vellut grana, se’ns apareix davant nostre una dona amb el rostre pàl·lid, els cabells blanquinosos, vestida de negre, descalça, amb els braços encreuats i un rosari entre les mans. El seu nom Júlia Català i Verdaguer, nascuda el 1914. Ens diu que és morta però no del tot. Espera la nostra aprovació per traspassar cap a la llum. Per marxar ha de fer un repàs a la seva història personal i a tot el que ha esdevingut al món durant els cents anys de la seva vida.
Sembla que rigui és un viatge sobre la vida, l’existència i de com encarem el moment final.
Sembla que rigui parla de moltes coses, de la mort, de la vida de moltes persones i de cent anys d’història. Records d’infantesa, els relats de les nostres àvies. Parla de traïcions i de guerres, d’amor i crims passionals, parla de penediment i de saber perdonar, de la importància de la família i les amistats, de somnis i fets reals.
Entremig del relat, la Mont Plans ens canta cançons que parlen de dol, com Si la muerte pisa mi Puerto d’en Serrat, Ara que estic mort d’en Marc Parrot o Com un puny d’en Raimon.
Mont Plans ens fa riure i emocionar.
El públic, que ja tenim una edat, ens veiem reflectits en el seu relat. Els fets històrics, els relats de l’àvia, el negoci familiar i alguns fets m’han fet viatjar per la meva pròpia història.
Ha quedat molt bé, ben bé és ella. Sembla que dormi. Se la veu tranqui.la Sembla que rigui.
Sembla que rigui parla de la mort des de totes les dimensions possibles: la biològica, la social i la sentimental.
No és ni una tragèdia ni una comèdia, és un relat en què hi ha moments de tot, humor, ironia, tendresa, patiment i drama. És com la vida, plena de moments alegres i moments tristos.