Representar de forma conjunta les tres Comedias bárbaras de Valle-Inclán és una feina ingent i molt complicada. De fet, només s’ha realitzat en dues ocasions, una en el 1991 dirigida per José Carlos Plaza i una altra en el 2003 per Bigas Luna. Amb Montenegro es fa un tercer intent, tot i que a l’igual que a la versió del 2003 els textos es presenten adaptats i escapçats, cosa que li no resta valor ni gosadia.
La versió d’Ernesto Caballero comença pel final, amb unes escenes de l’última de les tres obres, Romance de lobos. I a partir d’aquí, just en el moment en que el patriarca Juan Manuel Montenegro es dirigeix a l’enterrament de la seva dona, comencem a repassar diferents parts de la seva vida cruel i despietada. Val a dir que la idea funciona, malgrat que el text de Valle-Inclán no sigui sempre fàcll de seguir. De fet, en el final -el més allargat i descompensat de tota l’adaptació- ens trobem amb escenes dures i de digestió complicada per als espectadors no habituats al pare de l’esperpent.
Sigui com sigui, aquesta adaptació que ens arriba del Centro Dramático Nacional té moltes virtuts. Una d’elles té nom propi, i aquest és el de Ramón Barea, que fa una de les interpretacions més importants de la seva ja llarga carrera. L’altra és la de tot l’equip tècnic, capitanejat per Caballero, ja que la producció és d’un nivell altíssim. En aquest sentit, cal aplaudir una producció que visualment i estèticament deixa a l’espectador clavat a la cadira.
Recomanable per a tots els que vulguin descobrir un clàssic -poc representat- del teatre espanyol, pels que admiren els relats brutals i tenebrosos, i també per a tots els que gaudeixen amb espectacles amanits amb una gran dosi de megalomania.