Es tracta d’un projecte de la companyia Teatre de Part, creada l’any 2016 per les actrius Xuel Díaz, Anna Herebia i Úrsula Garrido, amb la intenció de fer un teatre musical de petit format i més intimista, en el que el contacte amb el públic sigui el més proper possible. Amb la finalitat de crear aquesta peça de tango argentí han comptat amb David Bo per a la dramatúrgia i amb Marc Vilavella per a la direcció. Després de gairebé un any de feina, s’ha pogut estrenar.
El resultat és una comèdia irònica amb quatre personatges i un músic. A escena tres dones (Xuel Díaz, Laura Yvars i Úrsula Garrido), un fantasma (Rubén Yuste) i un músic (Marc Font Prat). Les tres dones van formar part d’un grup de música, “Vachaché”, dedicat al tango clàssic que aconsegueixen un “bolo” en un congrés d’economia hispano-argenti. Però s’els imposa una condició, no poden interpretar les cançons del compositor argenti, Enrique Santos Discépolo.
Amb elles descobrim la figura d’aquest compositor, nascut a Buenos Aires el 1901 i mort cinquanta anys més tard. Actor i dramaturg, Enrique Santos Discépolo, va ser creador del tango intel·lectual i compromès, que intentava evidenciar una societat socialment injusta. En 1925 va compondre el seu primer tango, “Bizcochito”. Des dels estudis de ràdio, va identificar amb el sobrenom de “Mordisquito” als que considerava crítics de l’oligarquia. Aquesta participació a la ràdio on els seus llibrets eren prèviament aprovats pel Secretari de Premsa del Govern, i el seu suport al peronisme li va fer guanyar-se l’enemistat de molts que el van combatre activament.
El resultat general es força satisfactori, malgrat que creiem que la part més feble de la proposta és la seva dramatúrgia, pel seu argument una mica inconsistent; ambientat en un karaoke, ens presenta la discrepància existent entre les tres components del grup, on una d’elles, Maria (Laura Ivars) té a Discèpolo com a referència per reivindicar la funció social de l’art. Les altres dues, Marina (Xuel Díaz) i “l’embarassadíssima” Mara (Ursula Garrido) s’uneixen al fantasma del mateix Discèpolo (Rubén Yuste) per manifestar la manca de confiança en aquesta funció de la música. Tot bufant una flor ens presenten somnis i escenes una mica inversemblants.
Escenogràficament, juguen amb la pantalla de karaoke que amaga o mostra als que no estan físicament a escena. Una pantalla en què també es projecten escenes de la vida de Discèpolo, en una creació de Jaume Viñas.
Per contra, les veus, els balls i la música en directe han estat molt encertades i el “postfinal” amb la interpretació de “Cambalache” un dels punts forts de tot plegat.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ