Guillem Clua és un dels autors més reconeguts de la dramatúrgia catalana més recent, un d’aquests dels que precisament no vol parlar el personatge central de l’obra que ens ocupa. Clua és un autor que es mou bé en el drama (La pell en flames, Marburg, Justícia, L’oreneta) però que també ha tocat la comèdia amb les dues parts d’Smiley o amb aquesta Mort d’un comediant, que flirteja amb diferents tons però que no deixa de banda la ironia i fins i tot el sarcasme. Es tracta d’un text brillant, sobretot en la primera part, quan a través d’un joc molt teatral assistim a una mena de Pigmalió on un veterà actor ensenya l’amor pel teatre a un jove que no ha vist mai cap representació. L’amor pel teatre està en cada rèplica, en cada fragment clàssic escollit, en cadascuna de les intervencions d’aquest personatge que viu en un món de pura ficció. Puc assegurar que m’hagués quedat a viure molta estona més en aquell apartament, perquè tots tenim un moment vital en que ens vam enamorar de l’art dramàtic i vam descobrir textos, autors, llenguatges diferents, passions i sentiments que ni coneixíem…
La part final de l’obra abandona el joc –entenc que en algun moment havia de passar- i s’endinsa en una part més melodramàtica i potser menys versemblant. Les contínues referències a Mort d’un viatjant, d’Arthur Miller, i les voltes argumentals que porten a tot plegat potser no són el més reeixit de la funció, però són suficients per regalar-nos una bona sessió de teatre i, sobretot, unes interpretacions de primera. No podem dir molt més del que ja hem escrit sempre sobre l’excel·lència interpretativa de Jordi Bosch, aquí absolutament lliurat a la causa i totalment brillant en cada intervenció. També és d’aplaudir la química que aconsegueix amb Francesc Marginet, que no tan sols aguanta el tipus davant d’un personatge avasallador sinó que també mostra una gran varietat de recursos. Els acompanya Mercè Pons, una altra actriu capaç de donar-nos sempre una petita lliçó de teatre amb cada paper.
Estem davant d’una peça que ens retorna d’una forma molt clara el moment en que el teatre va entrar a les nostres vides, i aconseguir això ja és un mèrit prou important. Deixeu-vos emportar per Èsquil, per Shakespeare, per Calderón, per Rostand, per Pirandello… i també per Clua. No us empenedireu.