Sobreviure la realitat, gestionar el dolor i la pèrdua, enfrontar els remordiments i les penes és difícil i cada persona ho fa com pot. En ocasions, amagar-se rere una imatge distant o separada d’allò que està passant és suficient per poder tirar endavant. Però sempre s’albira la veritat i en algun moment o altre s’ha de mirar a la cara.
Mort d’un comediant, de Guillem Clua és un viatge per l’acceptació i l’auto-reconeixement al mateix temps que és un homenatge al teatre. L’Adri comença a treballar cuidant a en Llorenç, un actor que ara està reclús a casa i que viu a través de les obres de teatre que coneix i recita a cada moment. La coneixença dels dos personatges els hi portarà aprenentatge a ambdós, es marcaran un abans i un després en les seves vides.
El text és una delícia, l’estil directe i versemblant de Clua, que utilitza sempre un llenguatge planer i proper al públic, navega en un repàs per la història del teatre i les seves grans obres. D’aquesta manera, el dramaturg mostra el seu amor i passió per aquest art que omple la vida de totes aquelles persones que van a veure qualsevol representació, però també a aquelles que es perden entre les seves pàgines quan les llegeixen o repassen a través de la seva publicació. Clua, a més, té l’habilitat de mostrar aquesta devoció sense perdre en cap moment la vida en el relat que s’està explicant: la pèrdua de la pròpia identitat sota un vel de culpabilitat innecessari. La narració va atrapant a l’espectadora, la qual s’endinsa en un habitacle petit i intens on espera tranquil·lament el desenllaç gaudint, sobretot, del viatge. Una producció, per cert, que es fa curta i no perd mai l’interès del públic.
Amb una escenografia detallada i amb detalls increïbles -qui tingués aquesta biblioteca- l’escenari es converteix en la plataforma on Jordi Bosch desplega el seu talent a cada pas que fa o paraula que pronuncia. És una meravella com Bosch desapareix rere de Llorenç, com subtilment mostra les esquerdes que es van obrint en el personatge i es va passant capa per capa en una profunditat molt ben treballada i transmesa. És un espectacle que no es pot explicar sense desvetllar massa coses, s’ha de veure en directe i gaudir d’un dispendi de naturalitat i entrega per part de l’intèrpret. Al seu costat, Francesc Marginet Sensada, el cuidador, entre els quals hi ha una química estupenda que treballa a favor de la relació dels personatges i de la sensació de veracitat de tota la història. Marginet treballa mà a mà amb Bosch per estructurar una narració potent i bonica. I acompanyant-los en un paper més curt, però indispensable, està Mercè Pons que, com sempre, ofereix una interpretació magnífica i sublim.
Una meravella de producció que corprèn i emociona al públic, que planteja temes i realitats emmascarades i aprofundeix en la necessitat de tota persona d’enfrontar-se al dolor per poder viure en pau. Només li falta una cosa, i és acabar el repàs teatral que tan enganxada té a l’espectadora enamorada d’aquest i que es queda a mitges. Una llàstima, però en una altra ocasió serà.