Adaptar una novel·la famosa al teatre, i més si es tracta d’una novel·la de reflexió psicològica, sempre és un repte i fins a cert punt un agosarament. Aquesta adaptació de la novel·la de Virginia Woolf no s’escapa del perill, sinó que cau de quatre potes en els paranys que a vegades ens prepara la literatura dramàtica. Al meu entendre, el llenguatge que s’ha triat en moltes parts, la poca definició de les històries secundàries i l’abús d’escenes poc teatrals han fet d’aquest adaptació un projecte fallit… tot i que salvable per algunes bones decisions. La primera, escollir a una actriu tot terreny com és Blanca Portillo, que amb la seva Clarissa s’atreveix fins i tot amb registres poc habituals en ella. La segona, construir un espai escènic de gran bellesa, malgrat la senzillesa formal i la poca adequació (sobretot, per les dimensions de l’espai) a un text tan intimista. I tercera, utilitzar la música com a element vertebrador i cohesionador.
A la primera part de l’obra tenim molt clar que Mrs. Dalloway serà l’eix de tot el relat, però les històries que planegen al voltant d’ella o bé dins del seu cap (records que ens fan retrocedir en el temps) acaparen excessiu protagonisme. Els flashbacks en teatre funcionen amb entrebancs, i finalment la conclusió és que hi ha un excés d’anades i vingudes, de confrontacions entre passat i present. Però, sigui com sigui, la última part de l’adaptació funciona millor i ens deixa un millor regust a la boca. En aquest sentit, la interpel·lació directa al públic, la part del sopar o algunes decisions per part de la directora (Carme Portaceli) acaben salvant el conjunt… almenys en part.